La llengua Pimatoxe pertany a una comunitat que vivia a Cabrera al voltant del segle VIII fins que l'illa va ser usada com a presó, en temps de les guerres Napoleòniques (segle XIX). A partir d’aquest moment es va anar desfent la comunitat a causa de l'ocupació francesa i, a poc a poc, van adoptar el seu idioma (francès) com a llengua pròpia. Més tard, amb el turisme creixent a les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa durant els anys 60, la poca població que havia sobreviscut i seguia a l'illa va emigrar per treballar al sector serveis i Cabrera va quedar deserta, convertint-se en llar de pescadors naufragats, camp de tir i base militar i, posteriorment, en Parc Nacional. Ara, Cabrera, és un lloc d’oci perfecte per a fer-hi una sortida, nedar a la cova blava i conèixer la puresa de les aigües que ens envolten però també per coneixer el seu interessant passat lingüístic.
La troballa dels documents que han permès investigar aquesta llengua s'ha d'agrair a uns excursionistes poc responsables que no van seguir la ruta marcada. Un grup de tres joves van sortir del camí, allunyant-se de la resta del grup, per pujar fins Na Picamosques, el punt més alt de l’illa i poder contemplar l'horitzó. Prest, els guardes els van advertir que no podien pujar allà dalt i que serien sancionats. Abans de tornar però, dins alguna cosa semblant a una cova, van trobar uns pergamins escrits en una llengua no coneguda.
Els pergamins, després de ser manipulats dubtosament pels guardes de l’illa, van passar a l’Ajuntament de Palma, ja que l’illa pertany a aquesta administració (encara que es trobi geogràficament molt lluny) i un cop en l'any es poden visitar a l'edifici de Cort. Amb l’anàlisi dels escrits trobats, s’ha sabut que era una comunitat sense sentit de la propietat (no tenien possessius), avançada i molt ben organitzada, però no jerarquitzada, ja que hi trobem redactat un conjunt de normes per a la convivència que manifesten un sistema de diàleg i acord, més depurat que en moltes democràcies actuals.
Per conèixer la personalitat dels habitants de Cabrera, podem destacar, per exemple, que en els temps verbals, no tenien futur. Això els permetia no incomplir promeses i no angoixar-se massa per un temps que encara havia de venir. Tampoc no feien comparacions perquè com tots sabem (ells sembla que també ho sabien) les comparacions són odioses. Així, es limitaven a manifestar les dues realitats sense contraposar-les ni situar-ne una per sobre de l’altre ( Ex: Aquí fa fred. Allà no fa fred.). Tenien una declinació per gènere (masculí, femení i neutre) , sense vocatiu. Manifestaven un gran coneixement de la natura, la collita i els fenòmens meteorològics, però també gust per la poesia i la literatura, per la gran qualitat literària dels seus textos.
Les històries de pescadors ja mostraven l'existència d'aquesta comunitat, però molts pensaven que eren històries tan mítiques com les sirenes d'Hèrcules o el peix fantàstic del la platja de Es Freu, de Ses Covetes. En investigacions posteriors a aquesta troballa, hem pogut conèixer alguns dels seus descendents. Alguns es segueixen dedicant al turisme i, encara que estan vinculats al mar (restaurants, embarcacions, concessions de platges...), ben pocs coneixen o s'interessen pel seu passat com a comunitat lingüística. La realitat és que molts parlen anglès, alemany o francès, però cap ha sentit parlar mai del pimatoxe, una llengua que va regnar sobre l'arxipèlag de Cabrera durant gairebé dotze segles, roman oblidada i només valorada per alguns pocs filòlegs de renom.
